Cara Nord Anayet 2545m (500m/70º/VI+/D)

Es Març, la primavera s’acosta, el dia comença a allargar-se i les muntanyes mes altes del Pirineu reclamen la presencia d’escaladors amb ganes de pujar les seves vessants mes agrestes, dures, e imprevisibles. Les cares Nord.

Aquest es el nostre cas, ens deixem portar per la iniciativa de l´Oriol i ens enreda a la Sara i a mi per fer una atac en el mes pur estil alpí a la Cara nord de l´Anayet, situat just a mig de la turística pista de Formigal, on s’aixeca una impressionant muntanya envoltada d´esquiadors de cap de setmana...

Dijous al migdia i després de 5 hores de cotxe ens plantem just a peu de pistes de Formigal, preparem les motxilles i després de menjar una miqueta comencem a remuntar les pistes fins que l´Anayet ens saluda amb la seva majestuosa presencia, la cara nord es veu impressionant, tota nevada i molt vertical, empasso saliva i començo a pensar que això es molt gran...

Però seguim avançant fins a peu de paret on farem un vivac a 2000m al mes pur estil Bonatti, i comença tot el ritual del vivac, palejar per muntar-lo, començar a fondre neu per fer aigua, preparar sopar i un bo te calentet que sempre va be, mentre el sol poc a poc es va ponent i ens ofereix unes vistes espectaculars de colors i llums que només nosaltres podeu gaudir.

Son les 20:00, tot es fosc i només podem posar-nos a dins del sac per dormir, estar calentes i esperar al matí per començar a pujar, el cel està molt estrellat i que hi ha mes maco que notar com els ulls es tanquen veient el cel amb la negror absoluta i només esquitxat de milions de puntets blancs....

6:00 del matí, i tornem-hi a fondre mes neu per esmorzar una mica, vestir-nos i cap amunt que dia promet que serà llarg. Comencem a pujar per rampes de 50º sense encordar-nos fins que arribem al primer ressalt de roca, veiem que la neu es una merda i no està transformada, no hi gel i em de pujar amb molts passos de roca guarra i sense poder protegir, però sort que l´Oriol que és una màquina i el tio es curra uns llargs de nota!!.

Seguim pujant i la via no dona un respir, la pendent es mante entre 60/70º, i la roca segueix igual, nomes es pot assegurar al mes pur estil, clavant pitons (claus) on es pot i resar per que ningú caigui. A aquestes alçades baixar-nos no es una opció (pitjor el remei que la enfermatat), així que la millor opció es sortir per dalt, queden uns 250m i ja veiem que això serà una altre sortida de les llargues. L´Oriol segueix pujant, em sap greu però jo no puc tirar de primer en aquesta via...

A les 5 de la tarda fem cim, i després de realitzar les fotos de rigor comencem a baixar per la cara sud on hi ha una petita canal i un ràpel que et deixen al coll, on hem de baixar una altre corredor per finalment arribar al vivac a les 7 de la tarda.

Recollim els sacs i tota la resta de material i comencem el camí de tornada, ja es fosc un altre cop i el camí es llarg, el mal temps previst comença a entrar i un vent molt fort ens fa la punyeta fins que arribem al cotxe. A les 22:30h.

Han estat 15 hores d´activitat intensa, però amb la satisfacció d´arribar a casa amb un altre objectiu aconsguit!!!

INTENSA, LLARGA I ESPECTACULAR ASCENCIÓ A LA PUNTA ALTA

NOTA: Aquest cop aquí hi han escrites desde els 2 punts de vista de la cordada (oriol: Negreta i la meva en Blau)....

Em nego a fer una gran muntanya per la seva normal i és que els alpinistes som així de raros, si ens ofereixen a triar un camí fàcil, d'un camí costerut, triarem sempre el camí difícil. Així doncs la Punta Alta, un cim que supera de poc els 3000 metres d'alçada, només em motivava pujar-la si era per un itinerari alpí. I així va ser, per començar l'any vaig enredar a l'Isaac en fer l'intent a aquest gran cim però en comptes de pujar-lo per la normal seria per una via de gel/neu i després encadenar-la amb una cresta de roca/neu que ens deixaria al mateix cim. Aquest encadenament se'l pot anomenar "Panko Pat+ Cresta Nord-Oest a la Punta Alta" (1200m, III 700 M2 IV). Per tal de traduir-ho i que s'entengui vol dir que l'itinerari té un denivell de pujada de 1200m, pendent màxim en gel de 700, en neu de 500, dificultat en roca de fins a 4art grau i mitxe de grau 2.

Com que el dia és molt curt a principis d'any, calculàvem que aniríem justos de temps, vam fer una santa matinada posant el despertador a les 4:30h AM per començar a escalar a les fosques els primers llargs de gel. La primera meitat de la via és un corredor d'uns 450 metres on la part més tècnica es concentra als primers 120 metres on hi ha un parell de llargs de gel que vam resoldre col·locant algun cargol. A partir d'aquí el corredor ja de neu va baixant la inclinació fins arribar a la cresta. Arribem a la cresta i parem per a fer un mos.

4:30h Am, sonen els despertadors i entre mandres i son poc a poc sortim dels sacs...., les ganes que tenim de Pujar a la Punta alta poden mes que les mandres. Així que ens vestim ràpid de romans, mengem una miqueta i cap a munt..... En poca estona ens plantem a peu del corredor on comencen 120 metres d´escalada en gel, que es resolen sense gaires problemes tot i pujar-los de nit, posteriorment corredor de neu fàcil fins a la cresta on parem per menjar una miqueta (1 barreta).

Dies d'anticicló i de vent han netejat aquest ganivet rocós. Assentats mirant el buit que ens envolta, contemplem l'entorn. No sembla que baixar d'aquí sigui gens fàcil, i és que aquest vessant de la muntanya tot està moldejat a cops de trepant. Decidim treure'ns les punxes i començar a escalar per la roca. Provem de fer-ho sense corda però de seguida veiem que la via és tal com voliem: "difícil!"; Té passos massa complicats com per a fer a pèl. O sigui que ens lliguem en ensamble i tirem amunt. Encara fa un fred que pela, escalo amb guants. Poc a poc, entre esbufec i esbufec, vaig escalfant el meu esquifit cos. Finalment em trec els guants i començo a disfrutar del tacte d'una roca molt bona per trobar-se en aquestes cotes del Pirineu. L'escalada és lenta i feixuga. Ens separen 50 metres de corda, i miro de mantenir el control visual sobre el company, sempre amagat darrere d'algun ressalt o ficat en alguna fissura o diedre. Els dos escalem junts però per separat, cadascú fent el camí a la seva manera, amb les seves neures, les seves pors, el seu cansament. De tant en tant sento com l'Isaac, a l'altre cantó de la corda em tiba amb força, és com si l'arnés em pesés 30 quilos, serà l'Isaac o serà el fregament de la corda amb la roca? M'aturo per a recuperar l'alè i sento com la corda s'afluixa. Penso: "què collons estàs fent Isaac? que cony fas parat tanta estona?", en el fons me n'alegro de notar com ell va seguint, els dos estem disfrutant a la nostra manera.

Val a dir que poder esmorzar en llocs com aquest no te preu, asseguts al fil de la cresta amb els peus penjant, i gaudint de les espectaculars vistes del Pirineu, han estat 10 minuts de descans, curt però suficients, i es que el que tenim encara per fer es molt i molt llarg. Ens traiem les punxes i mirem de fer la cresta a pèl, però potser no es bona idea, el tema no es molt difícil, però una patinada i anem a parar directament a Caballers (1000m mes avall), així que treiem la corda i anem fent a l´ensamble, encara fa fred però escalar amb guants es horrible, em trec els guants i a gaudir de la roca granítica del pirineu, els dos anem fent, superant a la nostra manera les diferents dificultats que aquesta cresta ens te reservada, no veig l´Oriol, però se que hi es a uns 50 metres de mi, no podem comunicar-nos gaire per la distancia, però segur que a els dos pensem mes o menys les mateixes idees, mentre jo vaig pujant noto com la corda em tiba, i l´últim que necessito es això, soc en un pas delicat que he destrepar, la força de la corda em pot desequilibrar i fer caure. Crido, però no em sent així que m´agafo fort a les roques i poc a poc surto del problema, es el que té anar al ensamble, el company no et veu, no et sent, però sap que hi ets per que la corda tiba....

Les hores passen, el dia aguanta: poc vent i alguns núvols alts. Miro al cel i un trencalòs em passa per sobre el cap, durant uns instants el temps s'atura. Contemplo la seva bellesa, la seva elegància... Ell m'observa pensant que alguna cosa no encaixa en el paisatge i aquesta cosa sóc jo.
Continuo escalant a velocitat de creuer, és qüestió d'estirar al màxim possible les dues barretes que porto a l'estómac. Arriba un tram on l'escalada es complica, llegir per on va la via no és fàcil. Faig alguns passos de quart amb botes rígides, pensant que si la cosa es complica una mica més, haurem de passar a escalar a llargs, o sigui que se'ns farà de nit! Per sort sabem trobar el camí entre el caos petri i finalment la dificultat afluixa. Quan se m'acaba el material ens retrobem a la reunió amb l'Isaac. Intercanviem algunes paraules, però sembla que l'Isaac no està molt bé d'ànims, no està molt fi i tot i no dir-ho crec que dubta de la possibilitat de fer el cim. Penso que no anem prou ràpids i també dubto de que ho puguem aconseguir, però miro d'animar-lo dient-li que ja el tenim al sac, que ja falta poc.

Poc a poc anem crestejant, aproximadament deuen ser les 14:00, i la veritat es que no estic gaire be, una “pajara” com feia temps que no tenia em treu les forces a la velocitat impressionant, veig com cada cop em costa mes escalar i seguir el ritme. Al meu cap comença a veure-ho tot negre, necessito descansar i recuperar forces, però aquesta cresta no permet aturades llargues, o es farà fosc. Per fi l´Oriol munta una reunió i ens retrobem, això em dona temps per menjar alguna coseta, però l’únic que tinc son uns pocs dàtils, i una mica d’aigua, espero poder aguantar amb això tot i que encara queda molt per fer i no tinc clar si podrem fer cim...., però és la opció mes segura, ja que abandonar per alguna de les vessants de muntanya serà molt pitjor...així que em miro de recuperar, torno a carregar motxilla i a seguir escalant.

La incertesa segueix, passem per un cim creient que és el Comalaesbienes i resulta ser un avantcim. Ja amb l'objectiu molt a prop passem a escalar en mixte. La dificultat no afluixa gaire, seguim lligats i amb uns últims passos aèris trepitgem el cim de Comalesbienes. Desgrimpem fins un coll, hi deixem les motxilles i assaborim els darrers metres abans d'assolir el cim de la Punta Alta. Després de 12 hores ininterrompudes d'ascensió trepitgem el punt més alt d'aquesta muntanya. El sol ja vola baix, darrere un núvols pinta el paisatge de colors blavosos i violacis. Un paisatge inmens on el temps no existeix, i on els somnis es fan realitat.

Van passant les hores i aquesta cresta no s’acaba mai, arribem a un cim i creiem que ja hi som, però no!!!!, es un avant cim i encara no veig el cim, ara la cresta deixa la roca al 100%, per passar a un terreny mixte de roca i neu on ens veiem obligats a posar-nos les punxes per fer aquest últim tram mes “simpatic”, tot i que anem lligats, la dificultat segueix al mateix nivell "dificil". Per fi trepitgem el Comalesbienes i fem una curta desgrimpada fins al coll de la via normal on deixem les motxilles per pujar els últims metres que ens separen de la Punta Alta. A les 17:15 fem cim, només queden uns minuts de sol que aprofitem per fer algunes fotos i visualitzar el inici del camí de baixada abans que es faig fosc.

Ens queda una hora de llum, i aprofitem unes petjades velles que trobem a la neu per a desfer el camí normal de baixada. Cap dels dos havia pujat abans a aquest cim i confiem en que la baixada no serà gaire complicada ja que l'haurem de fer de nit. Arribem als llacs ja de fosc seguint les petjades. Amb els primers arbres la traça es perd, i el cansament i una mala lectura del mapa em fa errar en l'elecció de la direcció a seguir i acabem ficant-nos en una zona de petits barrancs. Inicialment mantenim la nostra tossuderia de tirar en la mateixa direcció i rapelem d'alguns arbres confiant en que aviat trobarem un terreny menys complicat. Però finalment hem de recular i tornar a enfilar-nos amunt en comprovar que ens trobem sobre unes parets força més grans del que pensàvem. Els dos ja estem pensant en la possibilitat de vivaquejar on ens trobem i esperar a l'endemà per a baixar amb llum de dia. Però tot i estar molt cansats decidim tirar avall extremant les precaucions. Finalment després d'algun altre ràpel i després d'alguna altra sorpresa topem amb la carretera. Mai havia estat tant content de poder trepitjar l'asfalt!! Arribem al cotxe a les 23:30h. El crono ens marca que hem estat pencant més de 19 hores. Però la conya no és les hores que hem estat remant sense parar, sinó que 4 d'elles hem estat perduts de nit buscant el camí de baixada!

Amb la Punta Alta a la saca, tornem al coll agafem les motxilles i aprofitem una vella traça que ens indica el inici del camí de baixada, ràpidament es fa de nit i tot comença a complicar-se, arribar als llacs de Comalesbienes es fàcil, però en un moment perdem la traça i sembla mentida com canvien les coses a les fosques, sabem que la pressa de Cavallers està en la direcció que portem, però el que no tenim ni idea es com arribar-hi. Arribem al bosc i cada cop es complica mes la situació, la llum dels frontals ho omple tot d’ombres i tot es confús, no hi ha manera de trobar el camí... Com la zona es una mica barrancosa, es fa extremar les precaucions obligant-nos a realitzar un parell de ràpels d’uns arbres per superar algunt resalt rocos, seguim caminant i ni rastre del camí, ens posem en una canal i de cop i volta ens talla el pas una cascada de gel, que no creiem convenient baixar. Mitja volta i a buscar una altre ruta. Les 21:00, les 22:00...Cap del dos vol dir-ho, però cada cop agafa mes forma la possibilitat de fer un vivac i esperar a que surti el sol... Però ens resistim a parar i seguim buscant una sortida d’aquest bosc. A aquestes alçades les forces ja estan molt i molt justes, no tenim ni aigua ni menjar, però com passa a les pel·lícules, en el moment que estàs apunt de deixar-ho córrer, apareix alguna cosa que sembla que ens pot dur a un camí, ho seguim i entre ombres em sembla veure un mur, li dic a l´Oriol que enfoqui el frontal a la cap a la direcció que li dic i BINGO!!!!! Hem trobat la carretera, quina alegria ara només es qüestió de seguir-la fins al cotxe.....En total 15 hores d´activitat alpina + 4 hores d´activitat “Alpino-orientativa”, buscant el camí de baixada en plena nit, cansats, afamats, i per que no dir-ho una mica “pajaritus”!!!!.

Pero com diu la Madame de la Borgonye:

Per que fer les coses de la manera mes fàcil, si hi ha una forma més interessant, difícil, i espectacular de fer-la?.

Les Fotos: http://picasaweb.google.com/sherpa3001/PankoPatArestaNOALaPuntaAlta?feat=directlink

La Perceberança, Cresta Urquiza Olmo (Montrebei)

Tota la setmana mirant la meteo i tot sembla indicar que aquest cop tot anirà be, la previsió es de sol i molt, molt de fred al pirineu, Condicions ideals per estrenar la temporada de punxes i intentar una via que teniem pendent de l´any anterior: LA INTEGRAL A LA PUNTA ALTA PER LA PANKO PAT. Així que em demano festa al curro i cap a la vall de Boi.

Quedem a les 15:30 a Sant Celoni amb l´Oriol.., i carretera i manta que encara ens queden 4 horetes de cotxe..., entre conversa i conversa arribem a Cervera, on posem gasolina i sorgeix la pregunta maleïda: Ahs vist una bossa gran amb les botes? Pregunta l´Oriol.... Al cotxe no hi son, MERDA!!,MERDA!!, el noi s´ha deixat les botes al seu cotxe.... apa mitja volta i cap Sant Celoni again...

A les 7:30 tornem al punt d´inici i que collons, tornem-hi... agafem l´autopinsta i cap amunt una altre vegada, tinc la sensació de tenir un "déjà vu", que estrany......Seguim conduint i la temperatura cada cop es més baixa fins que arribem a la presa de Cavallers (-10ºC) i només son lles 22:00h. Be almenys hem pogut pujar el cotxe fins a peu de via, això pinta be, fogonets a tota castanya per fer una mica de pasta i a la piltra que demà el dia serà llarg.

A les 5:45, sonen tots els despertadors, i quina es la nostra sorpresa: Fot un vent de collons i una capa e neu ja ha tapat la carretera i el cotxe....Amb aquestes condicions impossible fer la panko pat, i per postres mes val que marxem d´allà cagant llets si no volem que el cotxe es quedi aquí fins al Juny, doncs apa un altre cop el fantàstic clima mediterrani ens fa donar mitja volta, però per sort hi ha pla B. L´Oriol es treu de la màniga la ressenya de la cresta Urquiza Olmo a Montrebei, així que sense pensar-ho comencem a tirar cap allà, i al primer bar que veiem obert entrem i ens mirem la ressenya amb calma.

Decidit, recuperem els anims i cap a montrebei que anem, no tenim ni idea com arribar-hi, però per alguna cosa s´han inventat els GPS, primer arribem al poble de Tolva, i el GPS diu que per amunt per una pista, li fem cas i després de confondre´ns un parell de vegades, sembla que ja hem trobat el camí "bo". Si una cosa bona te el GPS, es que als llocs t´hi porta, però la pregunta es: Per on??. El molt cabró ens ha fotut en una pista de 4x4 i nosaltres amb l´Insignia, on suem sang per no destroçar-lo, sort que amb el fred que fa, tota la pista està glaçada i el fang està dur com una pedra....., seguim pujant i al arribar al poble d´Estall (4 cases abandonades), la pista s´arregla i ja anem més tranquils fins a Montfalcó, on per fí deixem el cotxe i ens preparem per fer l´aproximació fins a peu de via.

La veritat es que el caminet que hi ha es molt maco i amb unes vistes de les parets de Montrebei i el Pirineu al fons, seguim caminant i després de 1:30h arribem al lloc en qüestió, i com no podia ser d´una altre manera, sorpresa!!, aquest cop he estat jo que m´he deixat l´arnes al cotxe. COLLONS,COLLONS i MES COLLONS!!, aixó no ens pot estar passant, però arribats a quest punt em nego a abandonar i tornar amb la cua entre les cames a caseta, així que posaré en pràctica els coneixements adquirits i em fàbrico una arnés amb unes bagues i un parell de mosquetons, ( molt important: això només s´ha de fer en cas d´emergència), per possar-ho més interessant el primer llarg és un 6a, i te pinta de que costarà treure´l.

Es pot dir que l´estil serà alpí en tota regla, tots dos abrigats fins les orelles pel fred, amb motxilla i jo amb dues bagues que m´uneixen a la vida, almenys com aniré de segon aquest llarg em dona una mica de tranquil.litat, està clar que amb això que porto no em puc ni plantejar anar de pimer en aquest llarg, i menys veien com l´Oriol pateix per treure el llarg però be, el noi s´ho curra i arriba a la reunió com pot. Ara em toca a mi, trago saliva i cap a dalt, pateixo com una rata, les mas estan glacades i no tinc gens de tacte amb la roca, peròa l final el llarg surt i arribo amb l´Oriol, ara si que es veu el perfil de la cresta, son tot d´agulles esmolades amb molt bona pinta. Com veig que el "mamatreto que m´he muntat funciona prou be, segueixo jo de primer una estoneta superant alguna agulleta senzilleta, mentré l´Oriol em seguiex a l´ensamble, fins que arribem al primer ràpel. El superem sense problemes i una nova agulla, aquest cop tira l´Oriol una estoneta més fins que arribem a un senyor ràpel volat súper espectacular. En aquest punt la cresta es separa en dues parts i al mig s´obre una xemeneia vertical de 30 metres de profunditat, la veritat és que fa una mica de "yu-yu" baixar fins allà, però és guapíssim!!, això sí,( el mal d´Ous, amb perdó em dura una estoneta...). I ara a sortir d´allà escalant per la mateixa xemeneia. El següent llarg que puja a una altre agulla també és molt i molt interessant i espectacular, comença amb bavaresa, just per l´aresta i després continua pujant just pel fil de la paret. Ara ja podem tornar a tirar una estoneta més a l´ensamble, i seguim superant alguna agulla sense dificultats fins que arribem a un últim ràpel de 15 metres, el fem sense problemes i gas a munt fins al cim de la cresta.
En total ham trigat 5 horetes en fer tota la cresta integral, ens trèiem la corda, els gats, els ferros varis i cap al cotxe que ja es comença a fer tard, i encara hi ha un llarg camí. Aquest cop la perseverança, ha donat els seus fruits....

En resum és la cresta cresta pre-pirenenca més maca que he fet fins ara, te ambientillo, està equipada amb parabolts, la roca és de boníssima qualitat, les vistes espectaculars, i si no es vol fer el llarg cabró de 6a, es pot evitar pujant per una bretxa que hi ha abans..

Les Fotos: http://picasaweb.google.com/sherpa3001/CrestaUrqizaOlmoMontrebei?feat=directlink

Aresta Ribes Pollegó Oest de la Vinya Nova.

Es diu que l´Aresta Ribes es la via mes llarga de Montserrat, amb aproximadament uns 300 metres de dificultat 6a (V Obligat). però el millor es que després de fer-la es molt i molt recomenable..

Aquest cop som dues cordades: Salva i jo i el Josep i el Juanmi... Primer de tot un esmorçar a Collbatò i desprès cap a la pedra que fer una via d´aquestes necessita temps...

En 30 min som a peu de via i just devant nostre hi ha una cordada que comença a pujar, així que aprofitem per preparar material, mirar-nos el primer llarg i decidir qui ho fa primer, Amb aquestes que tot i que no m´agrada començar a mi, m´hi llenço, el primer llarg és V sup (cabron) i després de 3 intentones el nen amb prou feines arranca del terra, així que paso de tot i li cedeixo el torn al Salva, que es treu el llarg com un campeon!!!, i fa la primera reunió, val a dir que com la via te 12 reunions el primer llarg l´empalmem. L1 = (l1+l2).

Ara si que em toca a mi, ara que ja he escalfat començo el segón Llarg que també l´empalmo. L2=(l3+l4), es un llarg maco de V, però amb pocs seguros, només un parell de ponts de roca, un pitò vell de l´època i poca cosa mes per protegir, però be, ara si que ja començo a pujar sense problemes, fins que arrivo a un coll on puc muntar reunió.

El tercer llarg li torna a tocar al Salva, i també els empalmem L3 = (l5+l6), la primera part es fàcil IV, però després es torna a complicar amb algún passet de V sup protegit amb 3 pitons, però sense gaires problemes arriva a la reunió i ja en tenim un altre a la saca.

El 4rt llarg, a la ressenya li marca 6a, però en realitat el més complicat es fer els 5 primers metres, que estan molt ben protegits, i com era d´esperar aquest em toca a mi, així que després de bufar molt i fer alguna marranada aconsegueixo passar el tram de 6è, però aquí no acava la festa encara em queden uns 30 metres de V sup i ara si que els seguros allunyen una mica i com caigui faré una volada de les maques...sort que la roca es bona....

En aquest punt, el més complicat de la via ja ho hem fet tot i que no ens podem distreure, tot i que noés falten 3 llargs...li torna a tocar al Salva far el llarg de V sense cap problema i una altre reunió en un collet super ample on agafem a la cordada que teniem devant.

Amb el seu permís (som molt educats) comencem a pujar, i sorpresa pal nene, en tot el puto llarg de 40 metres nomes hi ha 2 tristos ponts de roca just al principi i una xapa a 20 metres del terra. Sort que és fàcil IV/IV sup...però, com diu el juanmi, sempreamb els seus anims: "fàcil però com patinis ho tens clar".

Ara només som a un llarg de tocar la glória i el Salva tindrá l´honor de coronar primer l´Aresta Ribes. Son les dues de la tarda i hem tardat 4 horetes en fer-la, no està malament...Ara a esperar a l´altre cordada..

En resum, la via es molt recomenable i està reequipada amb parabolts, però la clau per no tenir problemes de temps es anar amb cordes de 60 metres i intentar juntar tots els llargs possibles, si no t´hi pots passar moltes hores....

Alps 2010 (setge al Motblanc)

Que dir dels Alps que no s´hagi dit ja.....Grans muntanyes, espectaculars vistes, Glaceres, Aventures, Crestes, Arestes de neu esmolades com ganivets, i les mes impresionants històries alpines que es coneixen....

Fa cosa d´aproximadament un any que varem decidir fer un petit estage als Alps d´uns 15 dies, amb l´objectiu principal d´assolir el Montblanc per una de les rutes no normals ( l´Aresta Bionnassay....)

Tot comença el Diumenge 10 de Juliol, som 5 "Pirates" amb moltes ganes d´anar cap allà i veure quines sorpreses ens han preparat els Alps.... I per ara el primer ara el primer problema que hem de resoldre es com podem encavir en un Pathfinder 5 personas amb tot el material d´escalada que portem, 2 tendes de campanya, menjar, fogonets, olles, etc....(Collons entre tots portem material suficient per escalar la paret nord de l´Eiger!!!!), però a aquestes alçades no hi ha res que ens pugui frenar, (bé almenys ara). Així que con si fos un Tetris anem colocant totes les coses al maletero i miraculosament podem tencar-lo!!!. Doncs apa ara cap a la primera destinació, els Ecrins....

Cap al vespre arrivem als ecrins, concretament a La Belarde, d´allà surt un camì que ens ha de dur fins al refugi de Promontoire a 3000m, just al peu del massis de la Meije (primer objectiu). Tot passejant pel poble veiem una típica esglesia alpina que ens recorda amb les plaques conmemoratives la gent (principalment guies), que han mort per aquestes muntanyes per diferents raons, que això no és cap joc i que tots els sentits han d´estar concentrats per no cagarla, ja que com diu el Mestre, la primera cagada por ser l´última. Però be no ens posem nerviosos, que no tot son desgracies....

Al dia següent comencem a caminar poc a poc fins al refugi de Promontoire, on ja es veu perfectament la ruta de la Meije i la seva glacera penjada, la glacera Carré. Com l´Oriol i jo no estem gaire cansats decidim fer una petita aproximació per la tarda per veure com pinta el tema, i la veritat és que no es veu gens malament, però creiem que tindrem un petit problema, en aquest terreny s´ha d´escalar ràpit i segur si no vols quedar-te penjat a 4000m i passar la nit del lloro fent un vivac extrem...Nos hem calculat que al ritme que pujem podriem fer-ho mes o menys en l´horari marcat, unes 9 hores, però tots 5 aquest horari es pot incrementar moltíssim, ja que per desgracia els derrers messos no hem pogut escalar tots junts i aixó pot ser un problema.... Així que després de comentar-ho, pensem que fer dues cordades pot ser una opció, el problema es que no hem agafat prou material per fer les dues cordades, però tot te sol.lució. La nostra cordada (Oriol, Xavi i jo)sortirem primer almb el material justet per anar al ensamble ja que anirem més ràpits, i la cordada del Juanmi i el Fernando aniran amb mé material per si les mosques.....Ràpidament veiem que la cordada del Juanmi va molt lenta i aquest ritme serà impossible fer-ho, així que canvi d´estratègia, organitzem una única cordada de 5 persones, pujem una mica més però seguim anant molt lents i no podem aumentar el ritme per aconseguir l´objectiu, així que decidim baixar una mica desil.lusionats, però almenys hem aclimatat una mica tot escalant a mes de 3000m, que segur que ens anirà bè.

Al dia següent comença la marxa cap al Montblanc, deixem els Ecrins i ens encaminem cap a Contamines que és d´on sortirem per iniciar la pujada al Montblanc. La idea inicial es pujar fins al refugi de Conscrits i posteriorment fins a Durier, un cop allà, escalar la Bionnassay, atravessar l´esmolda aresta i directes al Montblanc....

Però igual que a la Meije, aviat veiem que el nivell total del grup no va del tot amb sintonia amb el que tendría que ser la velocitat, i de la mateixa manera que hem vist als Ecrins, anem molt lents per fer una ascenció que demana un esforç extra en aquest punt.

La pujada a Conscrits la fem mes o meys en temps, però al avui hem d´anar fins a Durier i en teoria li marca unes 6 hores, però nosaltres ho hem fet en 11 hores, amb aquest ritme és inpensable fer la ruta completa, ja que a l´ultima etapa li marca unes 10 hores i no es una opció real fer-ho sense arriscar-nos molt!!!

Així que tot i que la ruta fins al Durier ha estat molt guapa, lamentablement aquí s´acaba la nostra aventura a l´Aresta Bionnassay, ja que en vista de com he vist el nivell total del grup, no es una opció segura seguir per aquest camí. Però això no vol dir renunciar a pujar al Montbanc.....La baixada és llarga per la cara nord de la muntanya, on la pedra està molt trencada i es cau només de mirar-la, però és el millor camí possible....

Un cop a Chamonix, no cal pensar-ho gaire, unanimament hem decidit no pujar per la ruta normal, així que la opció que veiem més possible es pujar par la ruta dels 4000´s... Primer agafem el telefèric que ens ha de portar fins a l´aiguille de Midi, i desde allà anirem fins al refugi de les Cosmiques a 3600m.

Son les 12:15 de la nit, i només hem pogut dormir 3 horetes!!!. Però això és el que hi ha als Alps... després de preparar el material, menjar un trista barreta per tenir alguna cosa al cos, comencem l´ascenció. Es negre nit i fem dues cordades, El juanmi i jo en la primera, i després l´Oriol el Fernando i el Xavi... Tot i que aquesta ruta no és la normal, hi ha molta gent que surt a la maixa hora que nosaltres, i si mires enrere pot veure com una filera de llumetes igual que un cuc segueix una traça mes o menys marcada... És una llàstima lo masificada que està aquesta ruta, per que li treu molt d´encant.

A les 3:00 del matí arrivem al Montblanc de Tacul, no ha estat técnicament dificil però pujar per la paret nord de Montblanc de Tacul i superar alguna esquerda mes o meys delicada, lio dona un aire alpí a l´ascenció, llàstima que al ser de nit no veiem res pel que fa a les vistes mes enllà del que il.luminan els nostres frontals, però al mirar avall es veu tot Chamonix il.luminat.....

Un cop aconseguit el Montblanc de Tacul, toca fer el Mont Maudit, així que poc a poc seguim guanyant alçada entre Seracs espectaculars i grans com cases que ens deixant just al peu d´una Goullote/paret de gel que hem de superar fins arribar al coll. En aquesta paret hi ha instal.lada una corda fixa que facilita l´escalada, però com nosaltres portem 2 piolos decidim passar de la corda i tirar pel dret escalant una mica, encara es negre nit i no sabem exactament quina llargada te, però la dificultat mes gran és el gran numero de persones que pugen fent servir la corda fixa, ja que no paren de tirar-nos blocs de gel i com algun d´aquests blocs ens desequilibri baixarem directes fins a Chamonix a esmorzar. Així que l´adrenalina comença a fer acte de presencia i la concentració és màxima per tal de no fer cap patinada. Un cop a coll veiem que em escalat aproximadament uns 60m de paret d´uns 60/70º que ens ha fet treure la son..... ara ja son les 6:00 del matí i el sol comença a sortir i ens comença a il.luminar els grans cims que ens envolten, nomes 3 horetes ens separen del cim del Montblanc, així que sense pensar-ho gaire seguim pujant tot saltant alguna esquerda interessant... Però encara no està tot fet i l´alçada i el cansament comencen a fer acte de presencia.

A uns 4400m al Junami li agafa uns inicis de mal d´alçada i una petita pàjara, i al fernando tres quarts del mateix, així que després de descansar i menjar una mica, es mig recuperen i podem seguir pujant, però una mica més lents per tal de no empitjorar les coses.

Pas a Pas el final es cada cop més aprop i a les 8:00 del matí, arribem al cim del Montblanc 4810m, la veritat és que el cim em decepciona una mica, ja que es molt gran i no te el caracter que una muntanya d´aquestes dimensions hauria de tenir, sembla un turó en lloc del cim de la muntanya més alta de l´Antiga Europa!!!, però és el que hi ha... Ara si, fem algunes fotografies per immortalitzar el moment i cap avall que encara queden moltes hores de baixada per la ruta normal, on l´unic destacable és que s´ha de creuar la famosíssima BOLERA i que per mi va ser la baixada mes dura que havia fet mai, ja que durant la pujada m´ha cascat el dit gran de peu i el tinc inflat com una bota i amb l´ungla destrossada, i amb cada passa que faig em fa un mal de mil dimonis!!!!. Però be al final cap a les 16:00, ja torem a ser a Chamonix, molt cansats però contents per tenir el Montblanc a la saca.!!!

Totes les Fotos:

http://picasaweb.google.com/mattherhorm/ALPS2010?feat=directlink

Via el Gran Diedre (Cara nord del Pedraforca) 150m V

Amb aquest mal temps que hem tingut aquestes últimes setmanes, a la que es presenta una bona oportunitat per fer alguna cosa interessant s’ha d’aprofitar, així que en vista que el temps serà bo, i després de parlar-ho amb l´Oriol el dilluns després de treballar agafem cordes i ferros varis i marxem cap al gran Pedraforca, a pujar una de les grans vies clàssiques de la cara nord. El Gran Diedre.

Aquesta via oberta l´any 1957, juntament amb la Homedes i L´Estasen, potser configuren les tres gran clàssiques de la impressionant i espectacular paret nord del Pedraforca, i justament la que em falta per fer-les totes.

Aproximadament a les 8:00 del vespre arribem al refugi Lluis Estasen, on després de saludar al guarda toca preparar el material, i com sempre les eternes preguntes, quin material agafem?farà fred?hi haurà neu?, en fi al final com sempre agafem un joc de Friends, un de tascons, algun pitó per si les mosques, un piolo (que el passejarem), botes i grampons, i ja tenim la motxilla feta, (això sí, pesa com un mort!!!!).

Ara toca preparar els suculents fideus xinesos, i un cafè i fer nones que a les 5:30 toca diana....

Amb els primers clars comencem a caminar i en poca estona ja veiem que de la roba que portem ens sobrarà la meitat, (pes inútil a la motxilla, però és el que hi ha), ens consolem pensant que així l’escaldada serà mes interessant..... En una hora ens plantem uns quants metres per sota la via on confirmem que de neu res de res, apa els grampons també els passejarem.

L´Oriol comença amb els dos primers llargs d’aproximació fins arribar al inici real de la via, la ruta a seguir es claríssima, un diedre totalment vertical, però amb bona roca

1er Llarg 30m IV :
La sortida de la reunió es una mica simpaticota, equipada amb algun pitó i es deixa protegir bé amb algun friend a la fissura.

2on llarg 20m III+:
Aquest llarg es mes o menys igual que el primer i sense gaires problemes s’arriba a la reunió.

3er Llarg 40m IV+:
En aquest llarg em torna a tocar a mi, les cosses ja es comencen a posar interessants... la fissura desploma una mica i t’expulsa de la paret, i si a més a més hi sumem el pes de la motxilla l’escalada es forteta, però bé aconsegueixo arribar a la reunió i respiro tranquil...

4rt Llarg 40m V:
Sense cap dubte aquest el llarg més maco i complicat de tota l’escalada. Una fissura fosca, estreta, humida i desplomada que et fa suar de valent per superar-la, sort que els Friends entren molt be i la roca és boníssima. L’Oriol que és un màquina se’l curra i jo pujo amb algun “problemilla”, però be amb la corda per sobre tot es veu diferent..

5é Llarg 20m IV+:
Últim llarg de la via, on la dificultat es troba en els primers 10m, a la sortida de la reunió. seguim per la fissura, protegint tot el que puc, fins que arribes a una zona on la cosa ja afluixa molt i et deixa al ben mig de la paret on pots muntar la reunió.
En aquest punt la via pròpiament dita ja està feta, però encara queden uns 350m de desnivell fins arribar al cim del Calderer, que fem un tros a l´emsamble (on la pujada es una mica més complexa), i la resta desencordats fins arribar a la cresta que ens ha de deixar al cim.

A la 13:00, fem cim, en total 6 hores d’escalada fins al cim del Calderer, on com sempre recollim el nostre personal premi. La satisfacció d’haver fet una altre gran escalada i com no, poder contemplar les espectaculars vistes que et pot donar el cim d’una muntanya!!!!, això si res de celebracions que encara queda la baixada i fins que no toques de peus a terra, no hi ha res segur!!!.

Les Fotos:

http://picassaweb.google.es/mattherhormViaElGranDiedreCaraNordDelPedraforca2605109?feat=directlink

Cara NE de les Agudes... 11/03/2010

Dijous 11 de Març del 2010, tot Catalunya està coberta d´una capa de neu com feia molt de temps que no es veia, i això s´ha d´aprofitar....., així que sense pensar-ho gaire busquem un objectiu interessant i que es pugui realitzar en un dia i sense fer la gran matinada....
Collons, si ho tenim just davant!!!, i aquest és diu Montseny que no sempre és pot pujar en una ascensió en tota regla amb grampons i piolet...., la idea original és fer un dels corredors de la cara nord, o la cresta dels castellets, però la gran quantitat de neu que hi ha a la carretera ens impedeix arribar a algun lloc on deixar el cotxe, així que reculem una mica i a la primera que podem aparcar deixem el cotxe i ens preparem...

Veiem la paret i no tenim n´idea per on anirem, així que busquem una possible ruta d´accés que ens porti al cim per una de les "desconegudes" canals que s´han format, per que no sempre hi son.

Com no sabem quines sorpreses ens farà la muntanyeta, agafem quasi tot el material que portem, i com diuen que el camí mes curt entre dos punts és una línia recta, així ho fem. Comencem a caminar, be millor dit a nedar per 1/2 metre de neu pols que ens fa duríssima l´aproximació... això no pinta gaire be, però avui anem decidits a fer cim i una mica de neu no podrà amb nosaltres...., seguim obrint traça fent relleus i, poc a poc sortim del maleït bosc i ja som a les primeres roques, aquí la neu comença a ser mes dura i ens posem les punxes, fem un cop d´ull, ens mig orientem tot i que no tenim molt clar si anem per la ruta inicial, però una cosa està clara, hem de seguir pujant!!!

Després de flanquejar una gran roca ens trobem una pala de neu d´uns 50m i de potser 55º/60º, amb una neu molt bona i dura que pugem sense encordar sins a un arbre on fem la R0, ara si que ja ho veiem mes clar, un altre pala de 45º/50º i una canal que ens ha de deixar a la cresta, el tema promet... Comença l´Oriol, fins a uns altres arbres on fem la R1 i última, just al peu de la canal, per que la resta ho pujarem a l´ensamble.


La canal en si és macota, (com diria el Molina), però una mica curta i et deixa amb ganes de més guerra, almenys a mi que he anat de segon tota l´estona (JOOOO!!!!), hi ha un parell de ressalts de roca, que tenen la seva gracia si optes pujar-los amb piolets i grampons, tot i que es poden protegir molt be amb algun friend i alguna cinta.

Doncs ja hi som, hem fet cim!!!. Aquesta canal que no se si està ressenyada, l´hem batejat amb el nom de : Remad,Remad Malditos Bastardos 55º/60º M2-M3. Mengem una mica i com jo no he pogut treure´m el mono d´anar de primer i descarregar una mica d´adrenalina, veiem un turonet amb una altre línia formada on segurament sortirà una altre llarg, així que sense pensar-ho gaire tornem a caminar per la neu fins al peu del turonet, i cap amunt, que així practico una mica de "dry-tooling"...., en un llarg macot, interessantot, i ara si que ja estic contentot!!! I per postres les vistes son impressionants, el dia es clar i tot el que veus està cobert per la neu!!!

Però tot el que puja algun dia ha de baixar, i nosaltres no serem menys.... així que, punxes fora, material a la motxilla, i a nedar un altre cop fins al cotxe, però ara és baixada i no es tant durillo....

Les fotos: http://picasaweb.google.es/mattherhorm/EscaladaALesAgudes11032010?feat=directlink

Corredor Sàbat, Cara nord del Cadí

Diumenge 3:30 a.m, només fa 3 hores i mitja que ha començat un nou dia i el que per alguns es el moment de canviar de bar per seguir amb la festa, per altres es moment de aixecar-se, tirar-se una mica d'Aigua a la cara per treure's les lleganyes i agafar les coses per fer una escapada ràpida al Pirineu. Aquest el famós i conegudísim HORARI GAE!!!.

En 30 min ja estic preparat amb la motxilla, piolos i grampons, i com no, "la Perla Negra", la nau més ràpida del mon també està preparada Així que després de fer una para a Sant Celoni per recollir a la Laura, anem directes fins a Estana on ens esperen el Juanmi, el Marc i el Nino...que ja van pujar ahir.

A les 7:00 ja som a Cal Basté on un cafè amb llet i una pasteta ens donaran la forces suficients per fer la Sàbat, una d'Aquestes Canals ideals per fer a inici de temporada, i per confirmar encara recordes com es posen els grampons..

Comencem a caminar en direcció a Prat de cadi sense problemes i desprès comença una penosa pujada obrint traça amb neu fins als collonets!!! Fins que arribem a peu de Canal, en aquest punt apareixen 2 cordades d'Uns francesos, creiem que son uns guies amb uns clients per què van encordats des de el cotxe....(quins collons), i mentre nosaltres mirem per on començar a pujar, ells passen per davant nostre com qui no vol saber res (en resum, típic estil Francès..)

Total que el Marc es decideix i es tira a la canal amb ganes, com sembla que la neu aguanta, jo el segueixo, i després comencen a entrar la resta. Ara ja hi som i no hi ha marxa enrere, comencem a pujar sense encordar fins que arribem al punt "conflictiu" de la canal, un petit ressalt de roca. M'ho miro veig que es facilet i començo a pujar ( apa, pas de mixta el primer dia), però veig que el tema tot i ser fàcil, com em falli un peu o una ma, vaig a parar directe a Prat de Cadí de morros, Així que decideixo treure la corda, i fer el pas assegurat per les mosques...

El pas el faig sense problemes però ara el problema el tinc per muntar l'Altre reunió i assegurar a la resta, per què la roca es una puta merda i es trenca només de mirar-la, però al final aconsegueixo fer una autentica obra d´ingenieria i entre un Tascó, un friend i un pont de roca, i faig una reunió potable amb tota la ferralla que porto... Seguidament puja el Nino, la Laura, en Marc i al final el Juanmi. Un cop junts es moment de tornar a plegar la corda i seguim pujant..

Una mica mes amunt trobem 2 cordades més que han pujat per la Amagada,i no se que collons passa avui que tothom puja encordat, com caigui algú d'Aquests paios això semblarà una bolera!!!...

Bé, nosaltres seguim al nostre rotllo, i en una estona ja som a la rampa final, esperem que les altres cordades surtin i a la que no hi hagi ningú sortim nosaltres..

Primer surto jo, l'Últim tros es dret però es fa sense problemes, i així un rere l'altre.fins que fem Cim, ens fel.licitem, fem 4 fotos, guardem material i buscar la canal de Cristall per començar la baixada que es fa sense problemes fins a Prat de Cadí, i a caminar una mica més per arribar a Can Bastè on ens espera una bona botifarra amb pa amb tomàquet i la birreta de rigor!!!.