Quedem a les 15:30 a Sant Celoni amb l´Oriol.., i carretera i manta que encara ens queden 4 horetes de cotxe..., entre conversa i conversa arribem a Cervera, on posem gasolina i sorgeix la pregunta maleïda: Ahs vist una bossa gran amb les botes? Pregunta l´Oriol.... Al cotxe no hi son, MERDA!!,MERDA!!, el noi s´ha deixat les botes al seu cotxe.... apa mitja volta i cap Sant Celoni again...
A les 7:30 tornem al punt d´inici i que collons, tornem-hi... agafem l´autopinsta i cap amunt una altre vegada, tinc la sensació de tenir un "déjà vu", que estrany......Seguim conduint i la temperatura cada cop es més baixa fins que arribem a la presa de Cavallers (-10ºC) i només son lles 22:00h. Be almenys hem pogut pujar el cotxe fins a peu de via, això pinta be, fogonets a tota castanya per fer una mica de pasta i a la piltra que demà el dia serà llarg.
A les 5:45, sonen tots els despertadors, i quina es la nostra sorpresa: Fot un vent de collons i una capa e neu ja ha tapat la carretera i el cotxe....Amb aquestes condicions impossible fer la panko pat, i per postres mes val que marxem d´allà cagant llets si no volem que el cotxe es quedi aquí fins al Juny, doncs apa un altre cop el fantàstic clima mediterrani ens fa donar mitja volta, però per sort hi ha pla B. L´Oriol es treu de la màniga la ressenya de la cresta Urquiza Olmo a Montrebei, així que sense pensar-ho comencem a tirar cap allà, i al primer bar que veiem obert entrem i ens mirem la ressenya amb calma.
Decidit, recuperem els anims i cap a montrebei que anem, no tenim ni idea com arribar-hi, però per alguna cosa s´han inventat els GPS, primer arribem al poble de Tolva, i el GPS diu que per amunt per una pista, li fem cas i després de confondre´ns un parell de vegades, sembla que ja hem trobat el camí "bo". Si una cosa bona te el GPS, es que als llocs t´hi porta, però la pregunta es: Per on??. El molt cabró ens ha fotut en una pista de 4x4 i nosaltres amb l´Insignia, on suem sang per no destroçar-lo, sort que amb el fred que fa, tota la pista està glaçada i el fang està dur com una pedra....., seguim pujant i al arribar al poble d´Estall (4 cases abandonades), la pista s´arregla i ja anem més tranquils fins a Montfalcó, on per fí deixem el cotxe i ens preparem per fer l´aproximació fins a peu de via.
La veritat es que el caminet que hi ha es molt maco i amb unes vistes de les parets de Montrebei i el Pirineu al fons, seguim caminant i després de 1:30h arribem al lloc en qüestió, i com no podia ser d´una altre manera, sorpresa!!, aquest cop he estat jo que m´he deixat l´arnes al cotxe. COLLONS,COLLONS i MES COLLONS!!, aixó no ens pot estar passant, però arribats a quest punt em nego a abandonar i tornar amb la cua entre les cames a caseta, així que posaré en pràctica els coneixements adquirits i em fàbrico una arnés amb unes bagues i un parell de mosquetons, ( molt important: això només s´ha de fer en cas d´emergència), per possar-ho més interessant el primer llarg és un 6a, i te pinta de que costarà treure´l.
Es pot dir que l´estil serà alpí en tota regla, tots dos abrigats fins les orelles pel fred, amb motxilla i jo amb dues bagues que m´uneixen a la vida, almenys com aniré de segon aquest llarg em dona una mica de tranquil.litat, està clar que amb això que porto no em puc ni plantejar anar de pimer en aquest llarg, i menys veien com l´Oriol pateix per treure el llarg però be, el noi s´ho curra i arriba a la reunió com pot. Ara em toca a mi, trago saliva i cap a dalt, pateixo com una rata, les mas estan glacades i no tinc gens de tacte amb la roca, peròa l final el llarg surt i arribo amb l´Oriol, ara si que es veu el perfil de la cresta, son tot d´agulles esmolades amb molt bona pinta. 
Com veig que el "mamatreto que m´he muntat funciona prou be, segueixo jo de primer una estoneta superant alguna agulleta senzilleta, mentré l´Oriol em seguiex a l´ensamble, fins que arribem al primer ràpel. El superem sense problemes i una nova agulla, aquest cop tira l´Oriol una estoneta més fins que arribem a un senyor ràpel volat súper espectacular. En aquest punt la cresta es separa en dues parts i al mig s´obre una xemeneia vertical de 30 metres de profunditat, la veritat és que fa una mica de "yu-yu" baixar fins allà, però és guapíssim!!, això sí,( el mal d´Ous, amb perdó em dura una estoneta...). I ara a sortir d´allà escalant per la mateixa xemeneia. 
El següent llarg que puja a una altre agulla també és molt i molt interessant i espectacular, comença amb bavaresa, just per l´aresta i després continua pujant just pel fil de la paret. Ara ja podem tornar a tirar una estoneta més a l´ensamble, i seguim superant alguna agulla sense dificultats fins que arribem a un últim ràpel de 15 metres, el fem sense problemes i gas a munt fins al cim de la cresta.
En total ham trigat 5 horetes en fer tota la cresta integral, ens trèiem la corda, els gats, els ferros varis i cap al cotxe que ja es comença a fer tard, i encara hi ha un llarg camí. Aquest cop la perseverança, ha donat els seus fruits....
En resum és la cresta cresta pre-pirenenca més maca que he fet fins ara, te ambientillo, està equipada amb parabolts, la roca és de boníssima qualitat, les vistes espectaculars, i si no es vol fer el llarg cabró de 6a, es pot evitar pujant per una bretxa que hi ha abans..
Les Fotos: http://picasaweb.google.com/sherpa3001/CrestaUrqizaOlmoMontrebei?feat=directlink
Cap al vespre arrivem als ecrins, concretament a La Belarde, d´allà surt un camì que ens ha de dur fins al refugi de Promontoire a 3000m, just al peu del massis de la Meije (primer objectiu). Tot passejant pel poble veiem una típica esglesia alpina que ens recorda amb les plaques conmemoratives la gent (principalment guies), que han mort per aquestes muntanyes per diferents raons, que això no és cap joc i que tots els sentits han d´estar concentrats per no cagarla, ja que com diu el Mestre, la primera cagada por ser l´última. Però be no ens posem nerviosos, que no tot son desgracies....
Al dia següent comencem a caminar poc a poc fins al refugi de Promontoire, on ja es veu perfectament la ruta de la Meije i la seva glacera penjada, la glacera Carré. Com l´Oriol i jo no estem gaire cansats decidim fer una petita aproximació per la tarda per veure com pinta el tema, i la veritat és que no es veu gens malament, però creiem que tindrem un petit problema, en aquest terreny s´ha d´escalar ràpit i segur si no vols quedar-te penjat a 4000m i passar la nit del lloro fent un vivac extrem...Nos hem calculat que al ritme que pujem podriem fer-ho mes o menys en l´horari marcat, unes 9 hores, però tots 5 aquest horari es pot incrementar moltíssim, ja que per desgracia els derrers messos no hem pogut escalar tots junts i aixó pot ser un problema.... Així que després de comentar-ho, pensem que fer dues cordades pot ser una opció, el problema es que no hem agafat prou material per fer les dues cordades, però tot te sol.lució. La nostra cordada (Oriol, Xavi i jo)sortirem primer almb el material justet per anar al ensamble ja que anirem més ràpits, i la cordada del Juanmi i el Fernando aniran amb mé material per si les mosques.....Ràpidament veiem que la cordada del Juanmi va molt lenta i aquest ritme serà impossible fer-ho, així que canvi d´estratègia, organitzem una única cordada de 5 persones, pujem una mica més però seguim anant molt lents i no podem aumentar el ritme per aconseguir l´objectiu, així que decidim baixar una mica desil.lusionats, però almenys hem aclimatat una mica tot escalant a mes de 3000m, que segur que ens anirà bè.
Al dia següent comença la marxa cap al Montblanc, deixem els Ecrins i ens encaminem cap a Contamines que és d´on sortirem per iniciar la pujada al Montblanc. La idea inicial es pujar fins al refugi de Conscrits i posteriorment fins a Durier, un cop allà, escalar la Bionnassay, atravessar l´esmolda aresta i directes al Montblanc....
Així que tot i que la ruta fins al Durier ha estat molt guapa, lamentablement aquí s´acaba la nostra aventura a l´Aresta Bionnassay, ja que en vista de com he vist el nivell total del grup, no es una opció segura seguir per aquest camí. Però això no vol dir renunciar a pujar al Montbanc.....La baixada és llarga per la cara nord de la muntanya, on la pedra està molt trencada i es cau només de mirar-la, però és el millor camí possible....
Un cop a Chamonix, no cal pensar-ho gaire, unanimament hem decidit no pujar per la ruta normal, així que la opció que veiem més possible es pujar par la ruta dels 4000´s... Primer agafem el telefèric que ens ha de portar fins a l´aiguille de Midi, i desde allà anirem fins al refugi de les Cosmiques a 3600m.
A uns 4400m al Junami li agafa uns inicis de mal d´alçada i una petita pàjara, i al fernando tres quarts del mateix, així que després de descansar i menjar una mica, es mig recuperen i podem seguir pujant, però una mica més lents per tal de no empitjorar les coses.
Aproximadament a les 8:00 del vespre arribem al refugi Lluis Estasen, on després de saludar al guarda toca preparar el material, i com sempre les eternes preguntes, quin material agafem?farà fred?hi haurà neu?, en fi al final com sempre agafem un joc de Friends, un de tascons, algun pitó per si les mosques, un piolo (que el passejarem), botes i grampons, i ja tenim la motxilla feta, (això sí, pesa com un mort!!!!).
1er Llarg 30m IV :
3er Llarg 40m IV+:
5é Llarg 20m IV+:
A la 13:00, fem cim, en total 6 hores d’escalada fins al cim del Calderer, on com sempre recollim el nostre personal premi. La satisfacció d’haver fet una altre gran escalada i com no, poder contemplar les espectaculars vistes que et pot donar el cim d’una muntanya!!!!, això si res de celebracions que encara queda la baixada i fins que no toques de peus a terra, no hi ha res segur!!!.
La canal en si és macota, (com diria el Molina), però una mica curta i et deixa amb ganes de més guerra, almenys a mi que he anat de segon tota l´estona (JOOOO!!!!), hi ha un parell de ressalts de roca, que tenen la seva gracia si optes pujar-los amb piolets i grampons, tot i que es poden protegir molt be amb algun friend i alguna cinta.
Doncs ja hi som, hem fet cim!!!. Aquesta canal que no se si està ressenyada, l´hem batejat amb el nom de : Remad,Remad Malditos Bastardos 55º/60º M2-M3. Mengem una mica i com jo no he pogut treure´m el mono d´anar de primer i descarregar una mica d´adrenalina, veiem un turonet amb una altre línia formada on segurament sortirà una altre llarg, així que sense pensar-ho gaire tornem a caminar per la neu fins al peu del turonet, i cap amunt, que així practico una mica de "dry-tooling"...., en un llarg macot, interessantot, i ara si que ja estic contentot!!! I per postres les vistes son impressionants, el dia es clar i tot el que veus està cobert per la neu!!!
Però tot el que puja algun dia ha de baixar, i nosaltres no serem menys.... així que, punxes fora, material a la motxilla, i a nedar un altre cop fins al cotxe, però ara és baixada i no es tant durillo....
Comencem a caminar en direcció a Prat de cadi sense problemes i desprès comença una penosa pujada obrint traça amb neu fins als collonets!!! Fins que arribem a peu de Canal, en aquest punt apareixen 2 cordades d'Uns francesos, creiem que son uns guies amb uns clients per què van encordats des de el cotxe....(quins collons), i mentre nosaltres mirem per on començar a pujar, ells passen per davant nostre com qui no vol saber res (en resum, típic estil Francès..)
Total que el Marc es decideix i es tira a la canal amb ganes, com sembla que la neu aguanta, jo el segueixo, i després comencen a entrar la resta. Ara ja hi som i no hi ha marxa enrere, comencem a pujar sense encordar fins que arribem al punt "conflictiu" de la canal, un petit ressalt de roca. M'ho miro veig que es facilet i començo a pujar ( apa, pas de mixta el primer dia), però veig que el tema tot i ser fàcil, com em falli un peu o una ma, vaig a parar directe a Prat de Cadí de morros, Així que decideixo treure la corda, i fer el pas assegurat per les mosques...
Una mica mes amunt trobem 2 cordades més que han pujat per la Amagada,i no se que collons passa avui que tothom puja encordat, com caigui algú d'Aquests paios això semblarà una bolera!!!...
Primer surto jo, l'Últim tros es dret però es fa sense problemes, i així un rere l'altre.fins que fem Cim, ens fel.licitem, fem 4 fotos, guardem material i buscar la canal de Cristall per començar la baixada que es fa sense problemes fins a Prat de Cadí, i a caminar una mica més per arribar a Can Bastè on ens espera una bona botifarra amb pa amb tomàquet i la birreta de rigor!!!.
