Em nego a fer una gran muntanya per la seva normal i és que els alpinistes som així de raros, si ens ofereixen a triar un camí fàcil, d'un camí costerut, triarem sempre el camí difícil. Així doncs la Punta Alta, un cim que supera de poc els 3000 metres d'alçada, només em motivava pujar-la si era per un itinerari alpí. I així va ser, per començar l'any vaig enredar a l'Isaac en fer l'intent a aquest gran cim però en comptes de pujar-lo per la normal seria per una via de gel/neu i després encadenar-la amb una cresta de roca/neu que ens deixaria al mateix cim. Aquest encadenament se'l pot anomenar "Panko Pat+ Cresta Nord-Oest a la Punta Alta" (1200m, III 700 M2 IV). Per tal de traduir-ho i que s'entengui vol dir que l'itinerari té un denivell de pujada de 1200m, pendent màxim en gel de 700, en neu de 500, dificultat en roca de fins a 4art grau i mitxe de grau 2.
Com que el dia és molt curt a principis d'any, calculàvem que aniríem justos de temps, vam fer una santa matinada posant el despertador a les 4:30h AM per començar a escalar a les fosques els primers llargs de gel. La primera meitat de la via és un corredor d'uns 450 metres on la part més tècnica es concentra als primers 120 metres on hi ha un parell de llargs de gel que vam resoldre col·locant algun cargol. A partir d'aquí el corredor ja de neu va baixant la inclinació fins arribar a la cresta. Arribem a la cresta i parem per a fer un mos. 
4:30h Am, sonen els despertadors i entre mandres i son poc a poc sortim dels sacs...., les ganes que tenim de Pujar a la Punta alta poden mes que les mandres. Així que ens vestim ràpid de romans, mengem una miqueta i cap a munt..... En poca estona ens plantem a peu del corredor on comencen 120 metres d´escalada en gel, que es resolen sense gaires problemes tot i pujar-los de nit, posteriorment corredor de neu fàcil fins a la cresta on parem per menjar una miqueta (1 barreta).
Dies d'anticicló i de vent han netejat aquest ganivet rocós. Assentats mirant el buit que ens envolta, contemplem l'entorn. No sembla que baixar d'aquí sigui gens fàcil, i és que aquest vessant de la muntanya tot està moldejat a cops de trepant. Decidim treure'ns les punxes i començar a escalar per la roca. Provem de fer-ho sense corda però de seguida veiem que la via és tal com voliem: "difícil!"; Té passos massa complicats com per a fer a pèl. O sigui que ens lliguem en ensamble i tirem amunt. Encara fa un fred que pela, escalo amb guants. Poc a poc, entre esbufec i esbufec, vaig escalfant el meu esquifit cos. Finalment em trec els guants i començo a disfrutar del tacte d'una roca molt bona per trobar-se en aquestes cotes del Pirineu. L'escalada és lenta i feixuga. Ens separen 50 metres de corda, i miro de mantenir el control visual sobre el company, sempre amagat darrere d'algun ressalt o ficat en alguna fissura o diedre. Els dos escalem junts però per separat, cadascú fent el camí a la seva manera, amb les seves neures, les seves pors, el seu cansament. De tant en tant sento com l'Isaac, a l'altre cantó de la corda em tiba amb força, és com si l'arnés em pesés 30 quilos, serà l'Isaac o serà el fregament de la corda amb la roca? M'aturo per a recuperar l'alè i sento com la corda s'afluixa. Penso: "què collons estàs fent Isaac? que cony fas parat tanta estona?", en el fons me n'alegro de notar com ell va seguint, els dos estem disfrutant a la nostra manera.
Val a dir que poder esmorzar en llocs com aquest no te preu, asseguts al fil de la cresta amb els peus penjant, i gaudint de les espectaculars vistes del Pirineu, han estat 10 minuts de descans, curt però suficients, i es que el que tenim encara per fer es molt i molt llarg. Ens traiem les punxes i mirem de fer la cresta a pèl, però potser no es bona idea, el tema no es molt difícil, però una patinada i anem a parar directament a Caballers (1000m mes avall), així que treiem la corda i anem fent a l´ensamble, encara fa fred però escalar amb guants es horrible, em trec els guants i a gaudir de la roca granítica del pirineu, els dos anem fent, superant a la nostra manera les diferents dificultats que aquesta cresta ens te reservada, no veig l´Oriol, però se que hi es a uns 50 metres de mi, no podem comunicar-nos gaire per la distancia, però segur que a els dos pensem mes o menys les mateixes idees, mentre jo vaig pujant noto com la corda em tiba, i l´últim que necessito es això, soc en un pas delicat que he destrepar, la força de la corda em pot desequilibrar i fer caure. Crido, però no em sent així que m´agafo fort a les roques i poc a poc surto del problema, es el que té anar al ensamble, el company no et veu, no et sent, però sap que hi ets per que la corda tiba....
Les hores passen, el dia aguanta: poc vent i alguns núvols alts. Miro al cel i un trencalòs em passa per sobre el cap, durant uns instants el temps s'atura. Contemplo la seva bellesa, la seva elegància... Ell m'observa pensant que alguna cosa no encaixa en el paisatge i aquesta cosa sóc jo.
Continuo escalant a velocitat de creuer, és qüestió d'estirar al màxim possible les dues barretes que porto a l'estómac. Arriba un tram on l'escalada es complica, llegir per on va la via no és fàcil. Faig alguns passos de quart amb botes rígides, pensant que si la cosa es complica una mica més, haurem de passar a escalar a llargs, o sigui que se'ns farà de nit! Per sort sabem trobar el camí entre el caos petri i finalment la dificultat afluixa. Quan se m'acaba el material ens retrobem a la reunió amb l'Isaac. Intercanviem algunes paraules, però sembla que l'Isaac no està molt bé d'ànims, no està molt fi i tot i no dir-ho crec que dubta de la possibilitat de fer el cim. Penso que no anem prou ràpids i també dubto de que ho puguem aconseguir, però miro d'animar-lo dient-li que ja el tenim al sac, que ja falta poc.
Continuo escalant a velocitat de creuer, és qüestió d'estirar al màxim possible les dues barretes que porto a l'estómac. Arriba un tram on l'escalada es complica, llegir per on va la via no és fàcil. Faig alguns passos de quart amb botes rígides, pensant que si la cosa es complica una mica més, haurem de passar a escalar a llargs, o sigui que se'ns farà de nit! Per sort sabem trobar el camí entre el caos petri i finalment la dificultat afluixa. Quan se m'acaba el material ens retrobem a la reunió amb l'Isaac. Intercanviem algunes paraules, però sembla que l'Isaac no està molt bé d'ànims, no està molt fi i tot i no dir-ho crec que dubta de la possibilitat de fer el cim. Penso que no anem prou ràpids i també dubto de que ho puguem aconseguir, però miro d'animar-lo dient-li que ja el tenim al sac, que ja falta poc.
Poc a poc anem crestejant, aproximadament deuen ser les 14:00, i la veritat es que no estic gaire be, una “pajara” com feia temps que no tenia em treu les forces a la velocitat impressionant, veig com cada cop em costa mes escalar i seguir el ritme. Al meu cap comença a veure-ho tot negre, necessito descansar i recuperar forces, però aquesta cresta no permet aturades llargues, o es farà fosc. Per fi l´Oriol munta una reunió i ens retrobem, això em dona temps per menjar alguna coseta, però l’únic que tinc son uns pocs dàtils, i una mica d’aigua, espero poder aguantar amb això tot i que encara queda molt per fer i no tinc clar si podrem fer cim...., però és la opció mes segura, ja que abandonar per alguna de les vessants de muntanya serà molt pitjor...així que em miro de recuperar, torno a carregar motxilla i a seguir escalant.La incertesa segueix, passem per un cim creient que és el Comalaesbienes i resulta ser un avantcim. Ja amb l'objectiu molt a prop passem a escalar en mixte. La dificultat no afluixa gaire, seguim lligats i amb uns últims passos aèris trepitgem el cim de Comalesbienes. Desgrimpem fins un coll, hi deixem les motxilles i assaborim els darrers metres abans d'assolir el cim de la Punta Alta. Després de 12 hores ininterrompudes d'ascensió trepitgem el punt més alt d'aquesta muntanya. El sol ja vola baix, darrere un núvols pinta el paisatge de colors blavosos i violacis. Un paisatge inmens on el temps no existeix, i on els somnis es fan realitat.
Van passant les hores i aquesta cresta no s’acaba mai, arribem a un cim i creiem que ja hi som, però no!!!!, es un avant cim i encara no veig el cim, ara la cresta deixa la roca al 100%, per passar a un terreny mixte de roca i neu on ens veiem obligats a posar-nos les punxes per fer aquest últim tram mes “simpatic”, tot i que anem lligats, la dificultat segueix al mateix nivell "dificil". Per fi trepitgem el Comalesbienes i fem una curta desgrimpada fins al coll de la via normal on deixem les motxilles per pujar els últims metres que ens separen de la Punta Alta. A les 17:15 fem cim, només queden uns minuts de sol que aprofitem per fer algunes fotos i visualitzar el inici del camí de baixada abans que es faig fosc.
Ens queda una hora de llum, i aprofitem unes petjades velles que trobem a la neu per a desfer el camí normal de baixada. Cap dels dos havia pujat abans a aquest cim i confiem en que la baixada no serà gaire complicada ja que l'haurem de fer de nit. Arribem als llacs ja de fosc seguint les petjades. Amb els primers arbres la traça es perd, i el cansament i una mala lectura del mapa em fa errar en l'elecció de la direcció a seguir i acabem ficant-nos en una zona de petits barrancs. Inicialment mantenim la nostra tossuderia de tirar en la mateixa direcció i rapelem d'alguns arbres confiant en que aviat trobarem un terreny menys complicat. Però finalment hem de recular i tornar a enfilar-nos amunt en comprovar que ens trobem sobre unes parets força més grans del que pensàvem. Els dos ja estem pensant en la possibilitat de vivaquejar on ens trobem i esperar a l'endemà per a baixar amb llum de dia. Però tot i estar molt cansats decidim tirar avall extremant les precaucions. Finalment després d'algun altre ràpel i després d'alguna altra sorpresa topem amb la carretera. Mai havia estat tant content de poder trepitjar l'asfalt!! Arribem al cotxe a les 23:30h. El crono ens marca que hem estat pencant més de 19 hores. Però la conya no és les hores que hem estat remant sense parar, sinó que 4 d'elles hem estat perduts de nit buscant el camí de baixada!Amb la Punta Alta a la saca, tornem al coll agafem les motxilles i aprofitem una vella traça que ens indica el inici del camí de baixada, ràpidament es fa de nit i tot comença a complicar-se, arribar als llacs de Comalesbienes es fàcil, però en un moment perdem la traça i sembla mentida com canvien les coses a les fosques, sabem que la pressa de Cavallers està en la direcció que portem, però el que no tenim ni idea es com arribar-hi. Arribem al bosc i cada cop es complica mes la situació, la llum dels frontals ho omple tot d’ombres i tot es confús, no hi ha manera de trobar el camí... Com la zona es una mica barrancosa, es fa extremar les precaucions obligant-nos a realitzar un parell de ràpels d’uns arbres per superar algunt resalt rocos, seguim caminant i ni rastre del camí, ens posem en una canal i de cop i volta ens talla el pas una cascada de gel, que no creiem convenient baixar. Mitja volta i a buscar una altre ruta. Les 21:00, les 22:00...Cap del dos vol dir-ho, però cada cop agafa mes forma la possibilitat de fer un vivac i esperar a que surti el sol... Però ens resistim a parar i seguim buscant una sortida d’aquest bosc. A aquestes alçades les forces ja estan molt i molt justes, no tenim ni aigua ni menjar, però com passa a les pel·lícules, en el moment que estàs apunt de deixar-ho córrer, apareix alguna cosa que sembla que ens pot dur a un camí, ho seguim i entre ombres em sembla veure un mur, li dic a l´Oriol que enfoqui el frontal a la cap a la direcció que li dic i BINGO!!!!! Hem trobat la carretera, quina alegria ara només es qüestió de seguir-la fins al cotxe.....En total 15 hores d´activitat alpina + 4 hores d´activitat “Alpino-orientativa”, buscant el camí de baixada en plena nit, cansats, afamats, i per que no dir-ho una mica “pajaritus”!!!!.
Pero com diu la Madame de la Borgonye:
Per que fer les coses de la manera mes fàcil, si hi ha una forma més interessant, difícil, i espectacular de fer-la?.
