El dissabte per la tarda després de un bon dinar a la platja, i un bon sopar a Berga sortim en direcció al refugi Lluís Estasen, carregats de Friends, tascons i cintes per fer L'ascensió a la Via Homedes 360m a la cara nord del Pedraforca.
Diumenge a les 5:30 am, sona el despertador, i mentre la resta del refugi encara dorm, nosaltres ens carreguem els ferros i cordes, i mengem alguna coseta......Al sortir tot pinta be, el cel es clar i hi ha sol, així que cap a la paret que el dia serà llarg. Després D'una estoneta d'Aproximació arribem, i joder com acollona veure la impressionant paret nord del Pedra, no ens ho pensem més i comencem.
La Laura farà el primer llarg, després jo, i per últim el salva.. Escalar al Pedra es totalment diferent de tot el que he fet abans, aquí no hi ha ni marques, ni xapes, ni res de res, nomes pedra i més pedra, i perdre's es el més fàcil. Mentre pugem hi ha algun clau antic (molt possiblement fa mes de 30 anys que hi es), però aquí tot s'hi val... Bé la Laura es curra un llarg d'uns 40m D'allò mes guapo i poc a poc anem pujant metres, i metres...Però, aquesta muntanya sempre te alguna sorpresa amagada, i de cop i volta uns núvols amenaçadors comencen a treure el cap... 
Però seguim pujant i ara hem de fer un llarg de 50m amb flaqueig molt espectacular per el ambient que hi ha, el començo a fer i tot sembla anar bé, fins que en una zona molt descomposta una Pedra gran com una rentadora es trenca i em deixa el peu fet un nyap mentre cau 200m muntanya avall, un “susto” de collons!!!!, però per sort no ha passat res important, segueixo pujant una mica més i com no veig la reunió, miro de muntar alguna cosa on puc, just al peu de la escapatòria, (el cel cada cop es més negre i comença ha tronar....)
Per acabar-ho de arrodonir, un cop ens reunim els tres, la pluja comença a caure i els trons cada cop son més aprop, l´acolloniment ja es important, perquè com comenci a llampegar tenim tots números de que un llamp ens transformi amb carn a la brasa amb la de ferros que portem, però a aquesta alçada ja no podem rapelar i hem de seguir escalant els últims llargs amb unes condicions D'Allò més complicades...., com jo no tinc el peu per gaires alegries no puc tirar de primer, així que li toca al Salva fer els últims llargs, (la veritat es que s'ho curra molt...). I per fi, després de tres llargs sota la pluja arribem al coll on podem rapelar per la cara sud, fins arribar la tartera. 
Un cop amb els peus a terra ferma, els nervis es comencen a calmar, la pluja para, i fins i tot surt el Sol.Sembla que el Pedra ha volgut demostrar-nos, que es ell, el que tria qui puja i qui no la seva cara nord....!!!, però aquest cop ha estat considerat amb nosaltres i ens ha deixat sortir sans i estalvi d'allà dalt.
Tornarem....
Tornarem....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada